aquells esser los que ells cercauen. E demanaren si sabien on eren aleuiats, respongueren los que no; mas mostraren los per on sen eren anats, e per qual part eren venguts. E mes los digueren, que si lo jorn seguent tornauen al torneig, malay vindrien pera ells, car lo Duch Dorleans hauia votat, no entendre sino en ells solament. Perque aquests sen partiren, e anant cercant deça e della de aleuiament en aleuiament tant anaren, que veren entre uns arbres gran luminaria de torxes, e feren aquella via e trameteren un scuder per veure si eren ells; e lo scuder anant vers aquella part conegue en los servidors, que alli era lo Rey. E acostantse a un, li dix: si era alli lo Rey, car nou cauallers Darago lo anauen cercant; perque entraren per dir ho al Rey. E com ho sabe, mana que venguessen e decontinent vengueren, e feta reuerencia al Rey, saludaren tota la companyia, e fets ficar les sues tenden, aleuiarense. Empero digueren al Rey ço que hauien oyt que lo Duch Dorleans hauie dit contra los cauallers dels scuts negres. De que lo Rey hach molt gran plaer e acostantse a Curial, dix:—Yom pens que si ell se mescla molt ab nosaltres, no sen partira ab la testa sana. Perque un caualler dix:—Senyor, yous clam merce que dema no entrets en lo torneig e veurem que sera, que a temps porets de fer armes, tota vegada que en plaer vos vindra. Respos lo Rey:—Abans que aquests maguessen dit lampresa del Duch Dorleans, mo deviets dir, e per ventura ous haguera
