lo, fer lo duna lança per mig lescut axi poderosament, que passant loy de laltre part, li feu una nafra assats gran e de gran perill, el feu volar a la terra molt vituperosament. E no curaren dell pus, ans passaren auant e com ja lo sol declinas, lo Rey de França mana tocar a retraure, e axi tot hom se retrague. Perque los scuders cobraren la donzella e muntada en son palafre, per altre loch apartat, no per on eren venguts, tornaren a lurs tendes e tots loaren lo Rey de ço que hauia fet. E com Curial vees la festa que aquells tots feyen al Rey, dix:—Senyor, yous suplich que vos me digats qui sots. Lladonchs lo Rey dix:—Yo son lo Rey Darago, vostre amich.—A senyor, dix Curial, quis lexa caure de genolls en terra e li besa les mans, certes yo no pensaua que tan noble caualler e tan valeros hagues açi per mestre e per senyor. Lo Rey lo feu leuar e li mes los braços sobre les spatles molt alegrament; e Festa veent aquell esser lo Rey, dix:—Senyor, si tots los Reys de cristians eren tals cauallers com vos e tenien tals vassalls, no hauria moro en lo mon (6). E axi segueren a sopar. Los altres cauallers del Rey Darago, anauen cercant son senyor per tots los aleuiaments, e non podien res saber. Mas digueren los com sis cauallers ab los scuts negres, hauien fet marauelles en aquella vesprada. E demanaren: ¿e aqueys cauallers porten algunes entresenyes en los scuts? Respongueren los:—Hoch: lo un porta dues spases entrecroades; laltre un falco encapellat. E axi los cauallers entengueren,
