plaça, un normant molt valent, apellat Guillalmes de Roam, lo qual en aquella vesprada hauia fet marauellosos colps de lança. Perque veent ço que los sis cauallers dels scuts negres feyen, exi de la pressa e muda cauall e refresca. E presa una lança molt grossa en la ma, ana en aquella part on los sis cauallers eren, e mira lo caualler del falco encapellat, e volguel ferir, mas viu que no tenia lança, e dubta fer contra sa honor. Empero veya ques feya vespre e lo sol declinaua, e li seria tolta facultat de fer armes; elegi anar contre ell, e feril tan poderosament en son venir, que lescut li passa e tot larço de la sella. E empero a la carn no li vench; empero si fonch aquest lo maior encontre que Curial null temps hagues reebut. Mas lo caualler del falco, strenyent la spasa, lo feri sobrel cap, no solament un colp, ans molts; e anaua pegat ab ell, que nol lexaua recordar nes podia girar en manera del mon, tant lo tenia a prop per forma quel feu venir a abraçar lo coll del cauall. Empero com altres cauallers segons lestil dels torneigs, se metessen en mig, e a força los partissen, cascu tengue son cami e cerca armes en altre part, mas no triga molt que lo normant torna, e estrenyent laspasa en la ma, va contre Curial e Curial contra ell, e donense fors colps e combaten ab iniquitat. E si molt hagues durat, sens tot dubte ells se foren malmenats. Empero don Joan Martines de Luna, vench a cas vers aquella part, e viu lo normant lo qual lo hauia enuiat ja una gran stona e conexent
