un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendre edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare viuien tan contents axi com aquells qui molt lauien desitjat. Lo qual minyo apres pochs anys de la sua naxensa, morint lo pare, romas orfe. La bona dona, la qual per lo gran amor que a son fill auia noi denyaua partir de si, ans volia que de aquella pobretat que de son pare li era romasa se tengues per content, ab si lo tenia. Noble cor empero que en molts pobres homes se met, se mes en aquest, e tantost en la sua infantea li feu auorrir aquella vida; car veent que la sua mare no li donaua alguna desexida, pobrement e a peu li fugi. E anassen a casa del Marques de Monferrat, lo qual en aquell temps era joue fadri e poch temps hauia que per mort de son pare li era peruengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e hauia una germana minyona de poca edat apellada Guelfa. Entrat adonchs Curial en casa del Marques, lo qual en aquest temps staua en un castell seu appellat Pont de Stura (2), mes se auant entrels cauallers e nobles homens e badant mirauals en la cara sperant si algu dells li parlaria; perque lo Marques exint de missa trobantse dauant lo fadri dixli:—¿De qui est?—Lo minyo respos:—Senyor, vostre son.—Lo Marques se atura e miral, e be que fos en tendra edat constituit, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura mes non podia donar; perque respos tantost:—E a mi plau que meu sies. E regirant se als seus
