Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/265

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
245
Llibre segon.

70.

Y

O no pusch creure que el art que yo he de scriure sie bastant a metre en scrit propriament la seguent materia, ne los meus dits sapien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia ma, quant començ a pensar que a mi coue scriure en aquest capitol la alegria que la Guelfa hach com viu la sua donzella. E senyantse, inflamas tota e la sua cara met noua color; torbas tota dauant aquella, ques lexa caure als seus peus e li besa les mans dient:—Ab quanta afeccio, o molt noble y magnifica senyora, aquell valeros Curial vos besa les mans! Certes no es ora en lo dia que de vos no li membre, e nulls temps ou vostre nom que no encline lo cap encorbant lo genoll. Dich vos certament, o molt egregia senyora, que yo no pusch creure que en lo mon hage tan benauenturada senyora com vos. Dix la Guelfa:—Racomtam, Festa e alegria mia, be meu e repos meu, totes les coses que has vistes desque daçi partist; nom mentas amiga mia. Calla, no digas res, sperat un poch; donam spay que obra la boca e cride la Abadessa, qui es stada parçonera en les mies desijades penes. Vet que ja ve ab passos cuytats, e la boca uberta defallint li lale; vet que no pot parlar; compta li los saluts si alguns lin aportes; parla que ella no to pot demanar.

71.

N

O era yo encara fora de tot en tot de la casa on lexaua aquell amargos Curial, que yo senti gran brogit de peus qui detras mi venien corrent e