girantme viu aquell doloros Curial venint cuytadament, se aplega a mi e no podent me res dir posas dauant los ulls un drap ja mig banyat de lagremes e, com ja un poch fos stat sens parlar e la congoxa li donas licencia que parlas, dix:—Dolça vida mia, recomanam a la Abadessa, anima mia molt cara. E yo miril un poch e no podent formar en la mia boca paraula alguna, una ymage de marbre torni, mas Pandolfo, qui tots temps me tench companyia, me auiua los spirits qui mig vius stauan, dient:—Responets, e anem. Per que yo solament hagui auinentesa de dir:—plaume. Girant donques lasquena voliem moure per venir ença tirada per lo desig de veure vostra senyoria; tirauan me detras los sospirs de Curial axi fort que nom podia partir daquell loch, com Pandolfo exclama dient;—anem. Perque yo plorosa relexi aquell doloros, quem pens que nos muda dalli aquell malait jorn.
72.
O pogueren retenir les lagremes la Guelfa ne la Abadessa, ans se plangueren molt tendrament. Empero com molt haguessen plant dix la Guelfa:—Dolça Festa mia, començam a comptar per menut totes les coses que vist desque partist daçi; vet que yo obre ya les mies orelles e aparell couinent loch a les tues paraules; ja lo meu cor tempra les plomes e saparella ab los seus amaestrats dits scriure les en la mia memoria per ço que yo continuament las pusca legir e recordar, e sere auara en
