nunca cessaran les mies dolors! ¡A Curial ¿e per quet ha fet Deus tan noble e tan valeros? Millor fora a tu esser de menor força; ja not seguirien tants infortunis e al menys series presseruat de perill e yo de pahor. ¡O com es segura cosa tenir les vies mijanes, car los extrems no procuren repos! Molts delits he hauts en pensar la virtut de la tua caualleria, mes les pahors que he passades e aquesta que es maior que totes les altres, crech que daran fi a mos dies. Mas yo mesquina ¿perque lamente, quina aiuda faç a Curial, ne quiny profit lin segueix? Millor me par seria lexar les lagremes e procurarli alguna salut si es a mi possible. Una sola cosa es la quem conforta, que se certament Curial esser bon caualler, mas alla on ha un bon caualler na un altre tan bo o millor. Ara açi no ha pus sino que yo li aiut ab los bens e ab les lagremes, que no son de pus tenguda. E segons que veig, lo dret es de Curial, que laltre la volgut combatre a tota sa requesta e Curial coue ques defena. E axi, Paulino, torna ten tantost a Curial e digues li que per amor de mi se esforce be e ordene ço que li plau que acis faça per ell, que tantost sera mes en obra.—E escriui letres a Curial les millors e de maior confort que pogue e sabe fer, e trames li dines e joyes. Empero la dolor del cor ab ella romas, e feu fer una image de Sant Jordi e cada dia hoya tres misses, totes dites a loor del dit sant. Paulino sen torna en Paris e donades les letres e les joyes de la Guelfa a son senyor, Curial fonch tan alegre que no
