Vés al contingut

Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/317

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
297
Llibre segon.

talla. Lo dit Rey Carles empero no comparegue ne satisfeu a la sua honor; e aço no era ne fonch amagat al dit Dant, car encara atots los orbs fonch assats notori. E daço no pus, car fonch massa notori en aquell temps per tot lo mon, e durara tant com lo mon haura durada; e axi tornare a la materia de la qual me son un poch lunyat, car daço nos pertany en aquest libre parlar pus.

116.

C

URIAL torna en Paris on hauia lexats los seus ancians cauallers, continuant tots temps la festa quels hauia començada a fer, de que los cauallers eren tant contents que mes no podien. E veyen lo tan fauorit e honrat, que lo Marques de Monferrat fora ben content de la meytat. E com lo Rey de França sabe, no certes empero per Curial, com hauia partit ab Aznar, jal tengue per millor caualler, e axi mateix honors moltes li feu mes que no hauia fet e preciosos dons li dona. Nos parlaua sino de Curial; tots jorns crexia la sua honor la qual cosa los ancians veyen be e, jatsia mostrassen hauer ne plaer, tota via lo volgueran veure mort, desonrat e abatut. Vets quina macipa es la mesquina enueia, que quanta mes honor li farets mes vos auorrira e desijara que laiats dan. Dins aquest temps lo Rey de França torna a parlar lo matrimoni de Laquesis e del Duch Dorleans, lo qual moltes vegades era stat mogut, e, com Laquesis noy volgues donar loch, fonch li dit que si Curial nos lunyaua per algun temps de