legues los mes, E aquell moro despuys los vene a un caualler de Tuniç molt rich e auar, joue empero, lo qual dins pochs dies, carregats de cadenes e de ferros, a peu tots nuus ab poch menjar e menys beure, plens de desayre e de mala sort, a Tuniç los mena.
42.
ENIA aquest caualler en les ortes luny de Tuniç mija legua, una casa gentil e molt bella, noua, flamant e tant blanca com una coloma, ab un ort molt gran e bell e ben plantat de molts arbres e moltes altres terres. E aquell caualler delitauas molt en aquella casa, e compra aquells dos catius pera conrear aquell ort e aquelles terres, e puys quels tench en aquell loch, feu los metre en possessio de sengles cauechs els feu mostrar ço que hauien a fer. E manant los que diguessen lurs noms e de quina terra eren, Curial respos que era de Normandia e hauia nom Johan; laltre dix que era cathala e hauia nom Berenguer. Lo caualler los dix que era allo que ells sabrien fer; respongueren que pensar besties. Dix lo moro:—Pensau a vosaltres mateix donchs, que aqui no ha altres besties que pensar. E ab mala cara los mana que cauassen e haguessen cura daquell ort. E axi Johan e Berenguer per aquell ort se començaren a deportar, cauant e conreant lort e totes les terres, e finalment en poch temps foren molt bons lauradors. E com fossen molt forts de les persones e treballassen molt be, lo senyor lur, qui Faraig hauia nom, amauals molt. Empero aquella amor no
