48.
A fama de la bellesa de Cammar peruench a les orelles del Rey, e trames per Faraig e demanali de la bellesa de la sua filla. Faraig respos que hom del mon no podia dretament judgar en sos fills, e que a ell bella li paria, empero poria esser que no parria tan bella als altres; perque lo Rey li mana que la fes venir, que ell la volia veure. Faraig ana a la sua casa mostrant molta alegria e plaer per ço com lo Rey li hauia demanada sa filla, e apartant sa muller a una part, ço que lo Rey li hauia dit li denuncia, manant metes sa filla a punt, per ço que al Rey la pogues amenar. La mare lo jorn vinent apella sa filla e dix li:—Cammar, yom pens que tu sies vuy la pus benauenturada donzella de tot aquest Regne; vet, lo Rey ses enamorat de tu e ha manat a ton pare quet mene a ell e seras sa muller. Perque, sus, met te a punt, en manera que tantost pusques partir. E cara filla mia, prech te que com te veges Reyna te recorts de ton pare e de mi.
49.
AMMAR oydes les paraules de la mare, senti de present en son cor dolor molt gran, e respos:—Senyora, yo no vull esser muller del Rey ne daltri, e posat que marit hagues a pendre, pensats que en partit del mon no seria muller del Rey, no ara que te mil mullers, mas com fos segura que a mi sola tengues, yo nom acordaria a esser sua. E la mort me pot donar, mas yo nulls temps en tal matrimoni consentire, car yo he votada virginitat e aquella
