que deya lo contrari, de que la Guelfa ris molt, aiustant lo Duch a estes paraules, que en la sua fe ell no creya que en lo mon fos vuy tan noble e tant valent caualler, e que en la sua fe ell no li volia mal si be en dos jorns lo hauia enderrocat dues vegades.—Queus dire? dix lo Duch, no ha caualler en tot lo torneig que dur en la sella sino tant com aquest vol. Curial vench vers les lotges, e lo Rey miral e dix al Duch:—Vets açi lo caualler tan cortes que aiuda a tots a descaualcar. Respos lo Duch:—Si maiut Deus yo li son de molt tengut, car ell ma aiudat en dos jorns dues vegades, en manera que sembla mes volar que descaualcar, tant ho fa fer leugerament. E en aquell cas que daços parlaua Curial sacosta al basto del pris, en lo qual hauia una corona dor molt rica, e dix:—Yom pens que vos serets mia.—Hoch baldament, dix lo Duch, e nom do Deus honor si yom treball en toldrelaus. La Guelfa qui no poch retenir la lengua dix:—Vos senyor, fets be en lexarli ço que no li podets toldre. Lo Duch ab un gran ris replica:—Senyora, yo li son liberal de ço del seu. Ris lo Rey, reyen tots. Curial ficant alli, prop lo basto, la sua lança que nulls temps la hauia poguda rompre, mes mans per la spasa, e comença a ferir tan desmoderadament que mes sabia lo seu fet a miracle que a acte humanal. Toll escuts de coll, arranca elms de cap, e aquell qui ab laspasa atenyia nos tenia molt per segur. Senyas lo Rey, marauellen se tots; lo Marques, qui no partia los ulls del caualler, al Rey
