Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/72

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
52
Curial y Guelfa.

la collacio se feu molt gran. Aqui virats gast de infinits confits, de çucre e de preciosos vins. Mes era ya de la meytat de la nit passada, quant sonant les campanes en los monastirs se lleuauen a matines, e algu encara de Curial partir nos podia; perque Melchior conuida tot hom a anarsen e obtenguda licencia, cascu parlant tots temps de Curial, a la sua posada torna. Anuides era la gent exida de la cambra, quant Curial treta la letra de la Guelfa e besada aquella infinides vegades, se mes a genolls en terra e obrint la letra e mirant lo sotascrit qui deya, Guelfa la tua, los ulls seli ompliren daygua e venint li lo cor en un fil, seli engendra en lo cor un desig tan gran de veurela que tota la sanch li fugi. E cessant los seus polsos de moures, perduda la color no en altre manera que si lanima lagues desemperat, en terra caygue; la qual cosa veent Melchior e semblantment Jacob de Cleues qui dell nos partien, lo prengueren e en un llit de repos lo meteren. Tirauenli dels cabells e del nas e cridauenlo per son nom, mas certes aço era no res: los seus spirits se eran molt lunyats dell; de que los circunstants sobrats de compassio tots se planyien, e ab aygua freda e altres arguments se treuallauen reduirlo a sanitat, e axi ho feren, que com a cap de una gran peça reviscolas feu un sospir molt gran, e sens que no gosas res dir, comença aplorar fort amargosament e miraua a cascu en la cara, e sens parlar feya marauellar tots aquells que aqui stauan, los quals ab bones paraules se esforçauen consolarlo.