Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/73

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
53
Llibre primer.

E com ell se fos ya reposat mana que tot hom de la cambra isques, e solament retengut en sa companyia Melchior de Pando, dix:—A Melchior, pare meu! e que es de la deessa del mon, e sili recorda de mi? A Cupido, les armes del qual port ficades en lo meu cor! yo mir souen en los cels e en lo terç contemple la tua mare, la qual ab los raigs luminosos dela sua gran resplandor sol illuminar aquest sobres tenebres cor prometent me bona sperança; digues me si alguna cosa deles esdeuenidores es atu certa, si veure james aquella de qui son esclau, e sens la qual la seyoria de tot lo mon menysprearia e tendria en no res, sim vol be e sim te per seu, axi com me dix. Ay de mi trist, e quant li merexere los bens quem ha donats e les honors quem ha fetes em fa tots dies! E quals auis mauien guanyat, ne quals fades me fadaren que aquesta reyna de noblesa a ses propies despeses me lleuas dela pols! Melchior de Pando lo qual tot aço hauia oyt, dix:—Curial, perque fets continença e diets paraules de fembra? exugats les lagremes que massa les hauets promtes, e no es obra de caualler, e lo be nous faça mal; legits vostra letra e nous plangats abans de hauerne raho. Perque Curial legi la letra e troba en aquella paraules molt consolables, e promissions de segura e ferma sperança, de que lo cor tot seli esclari; e apres que una e moltes vegades la hach legida e, ab los labis besant, mullada, plegala en un plech molt estret e ligada ab fils dor e de seda burella e negre las penja al coll.