Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/12

que digués : «Aquí soc jo, senyor Quim. Pregunti sense temor, que li diré la veritat.»
Ell havia d'enterar-nos de coses que no sabia del cert, i fer-nos l'explicació en castellà, que era lo que l molestava més.
Aquell Fleury, que n'hi havia donat de mals-de-cap! A voltes, al bo d'una digressió sobre ls Faraons o el pas de l'aigua del Mar Roig, entrava la dòna del senyor Quim a preguntar-li a cau d'orella si volia cigrons a l'olla o fideus fins; i del Mar Roig saltava a l'escudella, i nosaltres aprofitavem aquell paro de discursos pera vessar tinta, tirar-nos boles mastegades i dar-nos uns quarts-i-ajuda que feien tremolar els bancs.
Però l Fleury rai! Sen feia de més i de menos. La piçarra era l verdader trenca-colls! Encara sembla que la veig : alta i ampla que hi podiem feinejar tres deixebles plegats quan hi havia sumes de compromís; negra i enllustrada com les bòtes del senyor Quim; plena de sets com un panyo de billar.
L'atacavem amb el guix, estovant-lo am l'halè pera que pintés més blanc; rascavem fort pera que la pols engrunada pogués servir-nos pera tirar-nos-la per la cara dintre un canó de paper; i, atrafegats, i pinta que pintaras, sempre a les sumes i restes hi trobavem a faltar numeros; numeros perduts que buscavem per