Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

dinar sol; que entraven els metges i sortien; que m van dir que la noia s'acabava i que enraonés ben baixet.
 Recordo que m tractaven am més rigor que de costum; que tot feia olor de malalt; que la casa s'enfosquia darrera ls finestrons mig olosos, i que l'escudella aquella s'aclaria, s'aclaria per moments.
 Recordo també que un vespre, mentres am mandra escrivia yo hablo, tú hablas, él hablará, el senyor Quim copiava, com sempre, papers sellats, però am més febra que mai i amb el quinquer més encès.
 Acostant-sem, me va dir que, en comptes d'escriure aquell verb que no m servia de res, que copiés papers dels seus com a castic, que em servirien pera l comerç, i jo vaig copiar coses i datos i fetxes que allavores no entenia i que ara veig massa clar lo que ell mai m'hauria dit.
 Recordo que un dematí varen dir-me que era morta i que no hi anés aquell dia, que no hi anés fins l'endemà.
 Tots hi erem i varem veure endur-sen la caixa com si fos un altre piano, i vam sentir plors sofocats, i, com vam sortir més aviat, recordo, per últim, que vam tenir més hores pera fer pedrades als glacis, ben lluny el pensament dels sofriments del senyor Quim.
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .