Però no recordo quan ni com vaig anar-men. A l'estudi hi va entrar com una fosca, una nit morta del pol que no s'acabava mai, i sé que m moria a dintre d'aquella gavia, i volia aire, aire i llum, i les parets m'estrenyien, i el sostre m'ofegava, i tot me queia a sobre com un pes que no podia aguantar.
Al cap de molts anys, un dia vaig veure l mestre acompanyant nois d'estudi.
Era l de sempre : am la mateixa levita, am les dents més enfòra aguantant-se com una eura a sobre aquelles ruínes.
Veient que no m coneixia, vaig acostar-m'hi, i l'home va quedar tot sorprès de veure la creixença que havia emprès am tant dalit.
—Que tal?—va dir-me.—Ja deus ser un gran comerciant!
—Ja veurà,—vaig respondre-li tot confós;—per ara pinto teles.
—Pintes teles? I quin comerç es això?
—Mal negoci, senyor Quim. Es una mena d'ofici que dóna poc i que s'hi guanyen més llonguets que enciamades.
