na de llum i esperança, i dir-se a un mateix: «D'aquí un mes, d'aquí vuit dies, pot-ser demà, te tindras de despedir, no sols de tot lo que estimes, sinó de tot lo que estimaries!»
Per què l vareig començar aquell quadro!
Després vaig esser jo que m vaig quedar pensatiu, contemplant-la amb els pinzells aturats. Me semblava que era com un rellotge d'arena omplert de gotes de sang. «Ara n falten cinc,—pensava;—ara quatre, tres, dues.» I a l'arribar a una m deia : «Ara caurà del seu cor l'ultima gota, i caurà morta sobre ls testos de les flors.»
—En què pensa?—va preguntar-me tot-d'una, com si m llegís el fons del pensament.
—Estic molt amoïnat perquè l quadro no m surt bé.
—Que no estic quieta?
—Si, dòna : parlo del fondo, d'aquest blau del pati. Vostè no s'amoïni i descansi.
—Bé prou que descansaré aviat!
Pera encoratjar-la anava a fer-li una broma; però, veient sa mirada resignada i convençuda, la broma sem va nuar al coll i em vaig amagar amb el quadro.
