Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/55

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


na de llum i esperança, i dir-se a un mateix: «D'aqui un mes, d'aquí vuit dies, pot-ser demà, te tindràs de despedir, no sols de tot lo que estimes, sinó de tot lo que estimaries!»
 Per què l varelg començar aquell quadro!
 Després vaig ésser jo que m vaig quedar pensatiu, contemplant-la amb els pinzells aturats. Me semblava que era com un rellotge d'arena omplert de gotes de sang. «Ara n falten cinc, — pensava; — ara quatre, tres, dues.» I a l'arribar a una m deia : «Ara caurà del seu cor l'ultima gota, i caurà morta sobre ls testos de les flors.»
 — En què pensa? — va preguntar-me tot- d'una, com si m llegís el fons del pensament.
 — Estic molt amoïnat perquè l quadro no m surt bé.
 — Que no estic quieta?
 — Si, dòna : parlo del fondo, d'aquest blau del pati. Vostè no s'amoïni i descansi.
 — Bé prou que descansaré aviat!
 Pera encoratjar-la anava a fer-li una broma; però, veient sa mirada resignada i oonvençuda, la broma sem va nuar al coll i em vaig amagar amb el quadro.

* * *