L'endemà no va baixar, ni l'altre tampoc. L'endemà passat la vaig veure darrera dels porticons. Va somriure i em va saludar; va acostar-se an els vidres, va tossir, i, deixant-los entelats, amb una mà descarnada va aixugar-los i va entornar-sen a dins.
Un dia va entrar el seu metge, i com que l coneixia ns varem posar a enraonar, mentres ella desde dalt, am sos grans ulls de malalta, mirava si descobria un signe, un moviment que la tregués dels seus dubtes. El metge va
dir-me que no viuria vuit dies.
Jo no hi faltava ni un. Un imant de simpatía m'hi portava, i el quadro quasí m servia d'excusa. Veia passar les amigues, la germana, i molts cops sortia sense haver vist ningú, quan un dia va baixar, com dient: «Vine pera que acabis el quadro».
— Apa, pintl-m, — va dir-me.
— Però, ja tenim temps, — vaig atrevir-me a respondre.
— Pinti-m, — va contestar, anant a seure en el seu lloc.
Cap dia havia estat tant contenta : tot era fer projectes pera l'avenir i aixecar castells en l'aire. Quan estigués bona cambiaria totes les flors del jardí : hi posaria rosers i moltes clavellines. Res de lliris, perquè quan se passaven semblava que estiguessin tristos. S[il·legible]
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/56
Aquesta pàgina ha estat revisada.
