faria un vestit color de rosa per l'istil d'un que n tenia una amiga, i per la festa major aniria a tots els balls. Sí : tornaria a ballar, i volia divertir-se, i viure, sobre tot viure, que no era just haver de morir tant d'hora. Fins va voler regar les flors, i la viuda i jo varem tenir de regar-les.
Xuclant l'aigua s revifaven agraïdes, i ella se les va mirar d'una manera tant misteriosa, amb uns ulls tant terbols, que fou sa mirada tot un món secret de dubtes i d'esperances.
No va tornar a baixar més.
—Que la vol veure?—va dir-me un dia la seva germana gran.—Està morint-se, però la trobarà llevada.
Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides de clar : flors de primavera al peu d'una tomba, vol d'aucells vora un pardal arrupit, d'un pardal am les aletes plegades, amb els ulls mig closos, i am un panteig d'agonia.
—Ja ha acabat el quadro?—encara va dir-me.
—Sí, ja està acabat.
—Essent així, ja m puc morir.
—Però, dòna, per què diu aquestes coses?
