Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/58

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Per riure. Justament mai havia estat tant bé, — va dir-me. I se quedà adormida.

* * *


 Ja no s va despertar més.
 Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues, i passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Am les flors del pati varem ferli una corona que van posar sobre l tumbol, i si hagués gosat hi hauria posat el quadro.
 Se m'enduien fondo i figura, i a'aquell pati blau, abans tant alegre, no n restava més que quatre parets gastades. Petit com era, semblava una capsa blava, oberta i desmantelada, que n'haguessin tret les joies; un fondo de mes de Maria, desguarnit i descarnat pel vent de l'hivern; una gavia buida. Per tot arreu, quietut; a sobre, l'enredadera penjant com desmaiada; a baix, el sol sense reflexes; a dalt, un burinot negre, rondinant, al darrera d'aquells vidres.
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 Molt més tard vaig exposar el quadro, i van dir-me que uns parents havien demanat preu.
 Eren uns cosins, i vaig anar-los a trobar. Pobra gent! Pot-ser volien tenir un record de la pobra noia morta.