Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/63

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


les parets de verd; que s floreixen sota goteres, rellogats, sense més claror que la que entra per les escletxes acompanyada del vent, ni més atmosfera que la que ells mateixos escampen respirant. Gent que s'allotgen en carrers deserts, més freds que l'hivern, llargs, immensos i ben empedrats, això sí, però d'un endreçat d'home pobre, d'una urbanisació malalta, nova, correctament vergonyosa, trista de linies, i més trista i aigualida de color.

 Amants del paisatge, no tenen (pobra gent!) ni una finestra que miri al cel, ni un forat a la paret de cara als nuvols pera penjar aquells quatre testos que ls acompanyin cantant la musica de les flors.

* * *


 I desamparats a la terra, sentint amor per ella, que ls ha vist néixer, i els espera, no tenint medis pera posseir un trocet d'aquest planeta, que es tant gran, busquen pels barris pobres, pels camps abandonats, pels recons més deserts, un grapat de terroços per llogar, un troç de Naturalesa, una ilusió de paisatge, enclòs dintre la tanca d'algun solar que espera que l'edifiquin.
 Busquen, i vénen aquí, a Montmartre. Vénen an aquest barri, aon queden encara