parets llargues que s'extenen seguint els carrers abandonats, amb arbres que estiren els braços secs per dessobre de les tanques; aon encara hi ha verdor, aon el cel es ample encara i la terra es de fòra, esperant l'inondació de la ciutat.
Vénen i lloguen un hortet, i ja tenen camp i paisatge, am nuvols a sobre i terra abaix.
El carrer de Gaulincourt, els voltants de l'iglesia del Sagrat Cor, el passadiç dels saizers, i altres carrerons que ara ho són tant sols de nom, se veuen voltats d'aquestes hortes de pobre.
A dintre dels tancats, dividits com preses de xecolata, se lloguen els jardins i les ilusions a tant el pam. Cada troç té l seu amo; cada amo té l seu terrer. Una tanca de filferro de galliner, un reixat de fustes podrides o una verdiça són les fites de cada proprietari. El que té un arbre en el seu hort, dóna ombra an els demés; el que no té arbre ni ombra de la terra, pren la boira del cel, que allí no hi falta en tot l'any.
Lo que hi falta (valga-m Déu!) es aigua a
