Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/65

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'istiu, sol a l'hivern i compassió de l'atmosfera.
 Allí en aquells racers, la neu hi cau esponjosa, i s'hi gela i s'hi queda atapaida esperant que vingut l'estiu. Aquest arriba traspassant la primavera, i d'una sola halenada fereix les pobres plantes brotades, mata de set lo que abans moria d'aigua, i asseca les fulles, que, encara tendres, sen van corrent en braços de la tardor.
 ¡Quin fred altre cop quan ve l'Octubre, en el temps d'aquelles tardes tant curtes que an el sol li falten hores pera visitar aquells recons! ¡Quina tristesa fan allavores aquells jardins, sota aquell gris tant gris; aquells arbres tant aixelats, mustics, esllanguits i tisics de soca; aquelles plantes sense ànima, d'una verdor esmortuída i sense sang; aquelles flors convalecents, que ensopides se troben sota l cell ¡Com s'hi revolca la boira en sa humida quietut! ¡Com hi baixa l fum de les xemeneies, tenyint-ho tot de negre i bevent-se l color per tot arreu!
 Es precís que l'home l'estimi molt el camp pera llogar aquells pedaços de pobre, aquell escarni, aquells terrers d'ortigues i esquerdots. Es precís que tingui fam i set de respirar naturalesa pera consolar-se d'aquell desert civilisat. [il·legible] no obstant, tots se lloguen, tots tenen amo, [il·legible] cada un d'ells una ilusió.