Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/70

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


talant més amunt, enquibint pedaços i fent remendos; i, en sent a dotze, cobreixen.
 Un troç de zinc fa de teulada i la terra de sostre; i, un cop llesta la barraca, més pena fa com més gran es, perquè més coses velles s'hi apiloten, més desgracies s'hi veuen i més llagués i bendatges treuen a la vergonya de l'aire.
 Aquest i la pluja, i la boira sobre tot, hi fan estragos. En aquelles llargues vesprades de l'hivern, quan tot neda entre aquell fum d'humitat que mandrós s'arrossega a ran de terra, aquells nius sembla que s fonguin sota l gel, les teulades suen molça, i a poc a poc s'ajeuen, fins a quedar a ran de terra; peró mentres això no arriba, mentres s'aguanten dretes, ni pel seu decaiment ni per totes les malures que hi cauen o puguin caure deixen d'esser una esperança, una esperança resolta.
 Aquella pobra gent tenen barraca, un reconet de món que es seu, un cau a cobert; i si bé es un cau am goteres, ells procuren disfrutar-ne, i fins a voltes nedisfruten, que la bona voluntat fa miracles quan el cor no té broces ni l cap cabories.
 Allí, sobre tres pedres, voltant la caçola que fumeja, preparen un dinar fet més d'ilusió que de vianda. Arregla la dòna ls plats, l'home feineja, corren i salten les criatures: