Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/74

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 En mig d'aquella quietut de la plana, d'aquella mort esblaimada, un remolí de pols quasi invisible camina desvaneixent-se.

el remolí


 Seguiu-me, desgraciats de la terra. Seguiu el ritme de l'espai, que m'empeny vers un camí sense fites. Seguiu la pols, que es la meva ombra, l'ombra del Jueu Errant, moguda per la força misteriosa del Destí. Seguiu-me terra enllà com orenetes. Seguiu-me, però no penseu en fer niu, que la terra sols té de veure-s de pas. Seguiu-me i no planteu mai arrels, i no planteu mai amor, que les arrels plantades són nous dolors que han de dar espines per fruit. Caminem sempre, que l caminar eternalment ubriaga les idees i ensopeix pera esperar la tardança de la mort.
 «Camina sempre», me digueren maleint-me, i el caminar es ma vida. Am la mateixa dolçura am que s mouen els planetes, jo rellisco per la fosca del misteri. Veniu am mi, desconsolats de la vida; veniu per la llarga carretera.

 El Sol va decantant-se, i, a l'enfosquir-se la terra, sembla aclarir-se la via, i per ella com punts negres, passen ombres, seguint la polsina del Jueu Errant, que rellisca.