Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/77

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


misquem l'esperit al compàs de l'indolencia; gronxem-nos en el breçol de la ruta. Cantem entre la pols com les cigales; cantem la marxa eterna del somni, i deixem-nos relliscar am la vaguetat dels nuvols. No tenim ambició. Avorrim els jueus de la terra, i tu, Jueu Errant, ets l'unio que ns atreus per la via misteriosa. Cantant i somniant, te seguirem. Porta-ns allí on tu vulguis.

chor de malalts

uns am crosses, altres embenats,
altres en carretons i arrossegant-se tots plegats

entre la polsaguera


 Ai de nosaltres, malalts de l'aire lliure! Nostre hospital es la terra, i la miseria l remei. Sabem que no tenim cura, seguim la pols que ens arrastra, i el dolor que sofrim l'arrosseguem pel món pera ensopir-lo. No sabem on morir, i busquem nostra tomba en el racer de la ruta. Allí caurem, quan no podrem seguir-te. La pols ens servirà de mortalla, i a nostre pobre enterrament vindran les fulles seques. Som lo que l món rebutja; som les ans empestades; som l'ultima miseria que destilen els homes. Caminem. Caminem. Nostre remei deu ser darrera de les ultimes montanyes.