Seguiu, bohemis de la bohèmia dels pobres; seguiu, clowns ambulants; seguiu, musics, repetint un cant séns patria; seguiu, abandonats de la sort; seguiu els que no teniu llit pera la vida, ni pera la mort un troç de terra segura; seguiu els que l'humanitat escup amb inconscient indiferencia, els que la patria desterra i en fa eterns fugitius de casa seva, els que haveu perdut els records i oblidat la llengua
mare.
Veniu am mi, els que sentiu una tristesa incurable; veniu am mi, els que canteu sense veu i feu forces sense tenir-ne; veniu am mi, els que us aborden els goços; veniu am mi, processó de l'infortuni, fulles seques de l'arbre de la desgracia. Veniu i camineu sense mai parar per aquesta ratlla blanca. Veniu per la llarga carretera.
Marxem tots a un plegat. El Jueu Errant ens inspira. Seguim el ritme de l'espai, que ns empeny per un camí sense fites. Nosaltres som els que crida, els desconsolats del món. A nosaltres ens promet que l caminar eternalment ubriaga les idees i ensopeix pera esperar
