Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/84

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


veien venir, se carregaven el noi a coll i el portaven a volar, i vola que volaràs, amb el pès de la criatura; n'hi havia de grosses, de color d'acer daurat, amb uns bigotassos com de barnilla platejada, que eren més calmoses i prenien la seva toma, assegudes al pedriç; n'hi havia que semblava que l sol les ubriagués i donaven cops de cap en els vidres; i totes plegades, lluint-los les ales com espurnes, revolcant-se per l'atmosfera, semblaven talment una polsina daurada, una vibració lluminosa, un espurneig de claror que a lo llarc dels carrers deserts feien com si l'aire bellugués i si trontollés el poble.
 Elles soles l'omplien més el poble que tots els habitants i tota la concurrencia : n'eren el bullici, la gatzara i el moviment; eren l'ornamentació dels carrers, la distracció del bestiar i l'alegria de les cases. Sense haver estat mai domesticades, eren domestiques per instint i per convicció; estimaven la llar, la vida intima i reposada; i tot lo que agradava a l'home ls agradava tant an elles, que molts cops ho tastaven abans que ell, i l'acompanyaven per tot, i no l deixaven ni de dia ni de nit; i n'eren tant, de carinyoses, que molts cops, a força de tant carinyo, s'arribaven a fer pesades.
 Això de pendre-s masses familiaritats que ho tenien : s'ha de confessar en honor a