Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/83

çaven a voltar aquella capsa de vidre, per sobre, per sota i per tot arreu, i a l'ultim veien que allò que havien pres per una finca de recreo era un laberinte, amb una piscina, amb una cisterna d'aigua (justament d'aigua, que no la podien sofrir!), ont anaven a ofegarse. Devegades veien una caçola, i hi entraven, i els passaven una tanca que n deien la tapadora, i també morien ofegades, però al menos tipes. Devegades (qui mal no fa, mal no pensa) s'instalaven en una cambra ben clara, ben blanca, ben aseada, pera rentar-se les sis potetes, i també venia 'l verdugo, i els feia l'infamia de tancar-los les finestres, i elles havien de fugir a corre-cuita, perquè no ho podien sofrir, això d'estar-se a les fosques.
La llum era l seu goig, la seva passió i la seva vida. S'estimaven més un raig de sol o un traguet de llum, que una cullerada de mèl o un terroç de sucre candi. L'esperaven que sortís, assegudes per les aceres, i així que arribava, al matí, ah, fillets meus, quina alegria en el mosquer, quina manera de deixar-s'hi anar i gronxar-s'hi i nadar enlaire! Quines tertulies s'armaven a les portes de cà l'adroguer! Quin sarau volador a les entrades dels cellers i de les tavernes! I quina manera de fer gimnastica per tots els carrers i places! [il·legible] havia mosques mares que, encara no l