deixant les engunies i les molesties del viatge, s'espolsaven, donaven un cop d'ull al terrer, emprenien una volada indecisa de globo sense direcció, i es deixaven caure bonament allí on les portava l destí.
Això sí: semblava que estés venut, el destí. El destí sempre les duia a sobre ls terroços, però no sobre aquells terroços que tant feien suar an els pagesos : a sobre ls terroços de sucre, a les cuines, a les drogueries, o allí ont hi hagués dolçor d'aliments o dolça dolçor de vagancia. Elles, pobretes!, com papellones de classe inferior, tot ho prenien per flors: l'home era una flor, els goços també eren flors, però flors que ensenyaven les espines de la boca; les cuines eren un parc, am grans parterres de vianda, i el rebost el jardí de les Hespèrides, ont haurien passat una vida regalada, a no ser la gran vigilancia.
Perquè hi ha tanta gent dolenta en el món, que, valent-se de la bondat natural de les bestioles, els paraven enganys d'astucia allí on menos ho podien sospitar, tot pera fer mal, pera fer victimes i pera matar criatures indefenses. Devegades veien un troç de bolado sota una cosa de vidre que ls semblava molt natural, hi entraven am tota la confiança de la persona ignocenta, i, un cop dintre, no trobaven mal bolado, pobriçones!... Comen-
Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/82
Aquesta pàgina ha estat revisada.
