Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/94

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


rer remei de la darrera esperança, però sense ilusions de miracle. Allí era l seu darrer refugi, i desde aquella fosca tebiona, i veient entre claror una mica de celistia espiritual, allí no feien nosa al bon Déu : la Verge era jove i hermosa i, per velles que fossin, les esperava a totes hores amb els braços oberts i blaus, i elles la vestien, a la bona Verge! La calçaven, quasi la volcaven com una nina celestial que ls recordava altres temps, aquells temps que havien de reflorir a l'alta gloria; i, com criatures negres que ja han jugat prou a nines, s'adormien pels recons al compas del breçar, del reso i de la non-non de les campanes; i començaven a dormir, a ensajar-se a provar aquella sòn que havia de durar pera sempre.
 D'allí no sortien no més que pera anar a un enterrament, o a una processó, o a un combregar, o allí aont hi anés amb elles, acompanyant-fes de la vora, la velada ombra de la mort. Quan havia passat la custodia, plena de llum i resplendor; les noies vestides de blanc, tirant flors i besos d'alegria i perfums d'esperança i incens d'ilusions; quan havien passat els nois, com un vol d'aucells, arrenglerats am llur xerroteig en veu baixa; eb penons flamejants, els homes mudats, les casulles capes brodades, allí, a darrera de tot, sense