Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cel, de flors regades pel mateix petó dels nuvols, i voltada de remolins de falzies xisclant a ton entorn oom vol d'esperits malalts, vius la vida de l'aire, te nodreixes de soletat i quietut i et bronzeges de la puresa que t volta. Ton cor tant sols respira les cançons virginals fetes de sorolls d'espai, i verges les tornes a l'home, que les escolta baixar abraçades am les veus de la Natura.
 Lluny de tot lo del món, lluny de les passions petites, lluny del fang de la terra, no parles més que en els moments més solemnials. No parles més que quan té d'alçar-se l'ànima i córrer vers la llum de l'ideal, quan brota una nova flor en l'aspre jardí dels homes, quan el plor té de regar alguna tomba, quan l'esperit fuig del còs, quan el cor s'enfosqueix, quan se té de resar, d'invocar i de sofrir; allavores tu parles, i ta veu va seguint els tristos batements i el compas misteriós de les veus ofegades. Ton treball acompanya la negra processó dels endolats del món, que s'abriguen de fosca pera amagar llur tristesa.
 Tant sensible ets, oh campana!, per tot lo que t rodeja, tant hermosa tens l'ànima, que sempre ta veu pura respon als sentiments que el temps t'ensenya. Si l cel es blau, serè i [il·legible]dat de nuvols, i extén la cortina alegra, ta [il·legible] vibra allí enlaire com copa d'or batent so[il·legible]