Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/99

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cristall de roca, com soroll d'aigua gotejant sota volta de plata. Si l cel es gris, extès com mantell de dol sobre la plana, ta veu se torna fosca, ton cant es mate i somort, i com un sospir s'apaga a dintre de tu mateixa. Quan xiscla l vent al passar per les escletxes de ton trono, ta veu segueix al vent i amb ell s'envola, com crit d'esglaiadora agonia, a córrer despietat, a aixordar les orelles de les plantes, a udolar sota les naus de les ruines, a entrar a les mateixes tombes, confós ton crit amb el xiscle neguitós de la ventada. Que trista t queixes al sentir caure la pluja sobre ta esquena de bronze! Que alegra que t despertes am la claror del dia! Que melangiosa sospires al sentir-lo morir darrera de les montanyes!
 Quan tos fills te demanen que ls halentis, jam quin dalit respires el vent de guerra que et volta, i com retrona ton crit de banda a banda de patria! Ta veu es allavores un cant d'entusiasme, un ai! neguitós d'alerta, un vibrant tremolor rebotent per les serres, i, trobant un eco en cada pit, la sublim invitació a la marxa de victoria i la promesa cantada de santa independencia.
 Oh campana! Grandiosa ets si toques a mal temps : sembla que ls nuvols se revolquin sobre teu i els trons vulguin ofegar ton crit; solemne si estas callada sondejant la gran nau