V
llengües, inclosa la catalana, i que quan va descobrir-se l'imprempta sen estamparen en diversos idiomes, però cap en català, a pesar d’existir-ne diferents manuscrits, com se pot veure per la bibliografia que després continuo, he cregut que ls catalans no haviem d’esser menos que les demés nacions i m’he decidit a fer estampar un d’aquests manuscrits, d’un temps en que ls catalans superavem a les demés nacions no sols en el jòc dels escacs sinó en tots els demés rams del saber. M’atreveixo a dir-ho molt alt, pesi a qui pesi, perquè n’estic intimament convençut.
Aquesta superioritat en el jòc dels escacs els feia innecessaria la publicació de l’obra de Cessulis, com també ho era pera ells el record de les obligacions de cada estat social, que sabien de cor i practicaven usualment sense necessitat de llegir-les, ademés de que tampoc els faltaven llibres que les ensenyessin sense les erudites digressions am que les exposa Cessulis. En una paraula, cap falta li feia l tal llibre.
Si m'he determinat, doncs, a publicar el manuscrit català de Cessulis, del segle XIV, existent en la Biblioteca Nacional de Madrid, ha sigut, com he dit, sota l punt de vista catalanista, tant pera suplir la falta d’una edició en català, que allavors era una llengua oficial com les demés en que s troba estampada, com també pera donar una mostra de la manera d’escriure català d'aquelt temps i fer saber que no foren dels ultims en traduir del llatí una obra tant en boga en aquells temps i que també trobem continuada en els inventaris de les llibreries dels reis d’Aragó.
Res més, benevol lector, tinc de dir-te, sinó que n prenguis la bona voluntat am que te la presenta ton amic
Joseph Brunet
