122
havia ab cara trista. E com un dia ell anant en un carro encontrà dos pobres alegres de cara e menyspreats d'abit, mantinent aquell devalà del carro e ab tota honor e reverencia rebé aquells, e els barons no solament se maravellaven d'açò, més encava torbats en lur coratge foren. Emperò per temor poch ni molt no gosaren la causa del negoci aquell no usat demanar, e preguaren lo frare del Rey que ell d'aquell feyt aytal se degués certificat ab lo Rey, e féu-ho. En aprés, com Dionís aguens hoyt açò de son frare e sabés que aquell se tenia per benavyrat, majorment com fos recomplit de moltes riquees e d'honors e de delitaments, lo Rey requerí son frare si volia esprovar la sua benavyrança, e ell responent dix que fort ho desitjava e en requeria, perquè l Rey manà a tots los seus sotsmesos que en totes coses obeissen a son frare, axí com a ell matex. E com la hora del menjar fos venguda e la taula fos plena de diversos menjars e sobre sigués en la taula del Rey e veés servidors molt nobles e hoynt sons de musica ab suau delectació, lo Rey li demanà si s tenia per benavyrat. «Yo, dix ell, cuyt esser benaventurat e ara ho esprou». Adonchs lo Rey Dionís féu aportar un coltell febrit e féu-lo estar penjat en una serda de cavayl sobre el cap del frare a la taula menjant. E com lo frare del Rey no estenés la sua mà als menjars ne giras los ulls als servidors, lo Rey li dix: «Per què, frare, no menjes com te diguns benavyrat?». E encara que en sots res-
