llorado la decadencia de su culto, pues llegó á estado que estuvieron para cerrarse los templos.»
Jamechs d'aquell valencianisme atropellat que deu repercutir doblement vuí en nòstres còrs; perque si entonces plorava asòles el bé perdut per la supressió dels furs, privilègis, exencións y llibertats, actualment debém plorar aquella pèrdua, més per los grans perjuíns carrexats durant cent noranta cinch anys de uniformació legislativa; com si diguerem de trevall destructor de la nòstra personalitat valenciana; cent noranta cinch anys d'actuació permanent de tots los mitjos irresistibles de que dispòn el poder central; desde l'imposició violenta, realiçada sense pietat, hasta'l precèpte legal y l'insinuació dirècta ó indirècta encaminades al acaparament de la pensa valenciana; desde la opressió dels còssos fins á l'esclavitut de les inteligències... Tot pera convertir en provinciáns docilets y obscurs als que eren ciutadáns dignes, amants de lo seu y acostumats á mirar de igual á igual als ascendents dels amos d'ara.
Podrá esser q'el abús de superioritat fora produit per la falsa creència en la necessitat d'un poder central, absolut y omnipotent, siguera'l rey ú l'Estat, encarregat de la tutoría dels governats; pero es lo cèrt que per una ú atra causa, la personalitat valentina sufrí y sufrix els atropells més amarchs en son dret, y'm pareix q'es ja l'hòra de que ixca de curaors malsáns.
Veritat es, que la repressió inhumana y brutal fon patrimòni dels primers temps, del despotisme de Felip V, d'aquell estat de dret en que el Rey centraliçá en ses mans tota funció de govèrn; pero la época modèrna, el temps constitucional, el que ve representant el absolutisme vinculat en les Corts y el Rey units, pròu més hipócrita, acaparant la ensenyança pública y baix la capa de respècte á la llibertat de concència, ha sigut molt més funest, perque nos ha imposat la esclavitut del error, q'es la pitjor de les cadenes.
