nòstres òrguens vocals molt millor q'el mateix castellá, puix les varietats de articulacións y de sòns purs de sa gramática fan, que tant la llengua com la boca, tinguen de practicar més eixercici, més gimnasia, al ensemps que la nòstra orella s'educa en la percepció de sòns més variats.
Mai els castelláns purs y cerrats, molt manco si son andaluços, tindrán la facilitat nòstra pera articular pròpiament el mateix castellá, el francés, el alemá y quansevòl atra llengua viva, mes que siga de articulació la més enreversá.[1]
Fugint d'exclusivismes
Pero en lo be'n entés, que no vullch exclusivismes. Cònste que no pretench apartar el castellá de les persones y'ls usos que li siguen pròpis, pero entench q'els valenciáns-valenciáns devém mirar ab preferència la llengua nòstra en tots los actes de lliure elecció y rebujar ab energía la preocupació de q'eixa preferència no pòt mantindres en societat sense mengua de qui la sent y la practica.
No puch pahir el vore en una reunió familiar, fins á la de clase mijana, cóm la vanitat ú la mòda ha establit la costum de prescindir de nòstra llengua, sustituintla moltes ve-
- ↑ Treball li done al castellá de Castella pera que articule bé la lletra ll, y pronuncie conforme les paraules Valls, castell y atres paregudes. A casi tots li's ohireu dir Vals, castel, perque sens dupte «no pòden girar la llengua»; pos ¡creurá algú que cèrts valenciáns han perdut el cap y'l centenér hasta l'estrém de voler imitar la parla dels castelláns fins á'n estos barbarismes, en esta véra dislalia[2] llengual!
Els andaluços, de la ll nos fan una i.
Tampòch els va be la x, ni la articulació de les sílabes ge, gi, corresponents á les de les franceses ge, gi.
- ↑ Del grèch dys, dificultat, y lalein, paraula.
