gades per quín castellá ¡¡Deu meu!!, per un xapurrao que es verdader guirigay cursiló, que com á mereixcut castich cau sobre aquells valenciáns pecadors de la vanitat.
Es molt odiós el vore dins families valencianes de veritat y d'arreal, cóm els pares, per atre costat persones de bòn discurrir, per seguir la mòda ridícola y antirracional, no deixen ni tan sòlamens que les criaes parlen en valenciá als sinyorets; com no he hu es manco trist vore'n atres que tiránsela de savis clamen «por la necesidad de hablar la lengua española»... algo aixís com si la llengua valenciana fora de Flandres ú del Marròch, com si totes les llengües regionals d'España no foren espanyoles, còsa que no pòt manco de confessar la mateixa Real Academia Española de la Lengua quan diu «La lengua de los naturales de España se llama española».[1]
Y cite esta autoritat lliteraria, precisament pera major satisfacció d'eixos valenciáns tan ben educats per els centraliçadors, que ni tan sòls s'atrevixen á pensar hasta que no saven cóm pensa Madrid. Allí he hu tenen puix. Valencia es d'Espanya y la llengua de Valencia espanyòla. Els fills de nòstra tèrra valenciáns espanyòls, y d'éstos, els que s'avergonyen de profesar sa més gran característica, de parlar el seu idioma, son renegats de Valencia y d'Espanya.
Esta renuncia feta per conveniència ú per lo que siga, acusará sempre en ells, lo manco, falta de carácter, al avergonyirse de confesar son orige; ocultació que al cap y á la fí tampòch lògren, perque encara sient intelectuals, sa mateixa sintaxis y prosòdia al parlar ú al escriure castellá els denuncia; y no dich res dels pobrets que no compten ab més coneiximents qu'els adquirits lletgint diaris... sa ridiculea es entonces molt més aplanant.
- ↑ Gramática de la Lengua Castellana. Nueva edición. Madrid, año 1888.
