La gent aviat enrahona, tot s' ho veu fet desseguida. ¡Uy! sobre tot á Vallestret, ¡Quinas llenguas! «Me dona de parer que 'l Peret y la Layeta ni s' han trobat tants còps á la font com diuhen, ni ell li ha fet tantas paradas comú suposa la Mariona. Tots dos la saben llarga y son molt prudents. ¡Després, ell, l'únich fuster del poble, sempre tan enfeynat! Y la Layeta, pobra Layeta, tan recatada, no s' exposaría aixís á fer parlar las malas llenguas. ¡Ah, no, no! ¡Ay, Verge Santíssima! ¡prou li ha succehit alguna desgracia, prou!»
Ja no s' hi pensaren més. La Tuyas, lo mocador caygut al coll, l' Aleix la vara als dits, baixaren las escalas corrents: l' Aleix, cap al tros, á petitas voladas, pantejant d' angunía, escorcollant ab la vista tots los recons, pujant marjadas pera dominar més horitzó, parant orella cada dos per tres, la Tuyas seguint de porta en porta totas las casas de Vallestret.
—¡Ave María! ¿Qu' heu vist la xica, Antonia?
—¿Quí? ¿la vostra Layeta? De las sis, que 'ns hem tropessat devant l' esglesia, no. Es á dir que...
—¿Quí hi há assi?... Bartomeu: ¿que no heu vist á la Layeta?
—Prou la som vista, quan anava á Rosans.
—¡Ahont l' heu deixada?
—S' es enderrerida un xich. Com jo anava ab lo matxo... ¿Sabeu hont era? Prop de la Creu del Terme. Però que...
—¡Ave María! ¿Me sabríau dir, Parrot, si heu vist la noya?
