—¡Prou! Més de vint cops. Y que m' agrada vèurela: ¡es tan primayrosa, tan maqueta!... ¡Quina cara hi poseu! Sembla que 'us sapiga greu. No me la menjaré, dòna, nò.
Però la Tuyas ja havía girat cua. En Parrot, tot rumiant, baixí al carrer.
—¿Què té la Tuyas, Bartomeu?
—Ara 'ns ho deyam ab la Antonia. Va com una desesperada perque ha perdut á la Layeta. Mirèu: ara ix de ca 'n Sansa.
—¡Ay, me catxo! ¿A la Layeta ha perdutè? ¡Ja es prou extrany! ¡Tan rebufona, 'm doldría!
—¿Què us á dit, padrina?
—M' ha preguntat per la noya y ha fugit,—raspongué la jaya Sansa, també ja abaix al carrer.— Jo no l' he vista sinó á missa primera. Potser tornará ab lo nostru, qu' encara es á mercat.
—¡Mirèu qu' us escapa'l gutxo!—cridá la Antonia.
—¡Ep! ¡gutx! ¡gutx! ¡gutx!...—feu la vella, apretant á córre, costa amunt, y seguint la conversa ó grans crits:—Baixava tant atribulada, qu he obert la cort ab las faldillas... ¡gutx! ¡gutx!... ¡gutx!... ¡Aaarri á dins, mala bestia!
—Se us fa ben gras.
—¡Y prou! si 'l traydor s' afarta tant com vol.
—Lo de casa s' acaba ara mateix tot lo trunfar, y tinch fé que no passará de vuytanta. Es de mal acomparar, però 'ls porchs son com las personas. Me jugo qualsevol cosa que l' Antonia no menja rès, y mirèu quínas carns gasta... ¡Ja farías pujar lo pes de la romana, ja, bonna pessa!
