—¡Ay, Parrot, que 'n sou de xalat!—exclamá l' aludida, fugint d' un pessich. Y, un cop ja segura, afegí:—¿Y ho veyèu? No hi arriba qui vol, putiner.
Perö en Parrot, deixantho córrer, torná tot seguit á exclamar:
—¡Pobra Layeta! ¿Què li haurá succehit? ¿Tan macatona qu' es!
—¡Ja n' hi há pera rumiar, ja!
Y 's quedaren los tres rumiant, fins que aparegué la vella Sansa, y tots quatre tiraren carrer avall, per hont havía trencat la desesperada mare, á veure qué 's deya.
Tots los vehins de la Plasseta ja també formavan rotllet. Ningú sabía dar rahó de la perduda. Qui més hi podía dir, l' havía vista, com en Bartomeu, ans d' arribar á la Creu, camí de Rosans. Las caras s' anavan fent llargas; lo dol de la mare s' ensenyoría dels cors; aquella desgracia era, poch á poch, com desgracia de familia qu' alarmava á tots y á tots posava en moviment, agreujats per sospitas tan confosas y contradictorias com las dels pobres Roures.
—Fugir ab en Peret, lo fuster, ¡qu' es cas! ¿Ni perquè?
—¡Y ca, home! Si en Peret es aquí. Aquest l' ha vist, á las dèu, ronsejar per lo hort de ca séua.
Y 'l rotllo, cada cop més gròs, se anava fraccionant en petitas collas pera seguir lo rastre de la desconortada mare, mentres part del joyent, minyons y minyonas, arrencavan á córrer fòra 'l poble, camí de Rosans.
