Desgranats d' un á hu, corrían, se paravan, anavan escalonantse per aquell camí remader, obert en mi¡j de camps y vinyas hont negrejava ja 'l most entre 'l vert clar de las desmayadas serments. D' altres s' escampavan per dresseras que l' entortolligada vinya entorpía á cada pas. Y rès: un cel blau ab alguna bronjada de blanch frèsch, damunt d' una gran pendent fullosa qu' oliveras, figueras y casetas clapavan assí y allá, fins á formar com una calsada de vert fosch que 's retallava sobre 'l fondo terrós de la montanya. Algun aucell passava piulant, enjegat com una sajeta; mils de cigalas xarricavan no se sabía hont. Y 'l camí anava descapdellant sas giragonsas, encesa la pols per un sol abrasador, tranquil y solitari com pas abandonat. Lo jovent, no obstant, avansava corrent, escalonat, sunosos los fronts, fits los ulls en lo darrer punt qu' ovirava de la blanca tira del camí. Ja 's veya la Creu; ja treyan lo cap las nogueras d' en Blay; ja negrejava 'l Ròch Dret; ja passavan per la paret del Més Gran; ja oviravan lo tros dels Roures; ja 's plantavan á llambregar per tots cantons; ja al cor esbategava al descubrir un bulto que 's movía entre la tofuda fullaraca dels sarments; ja, botant á grans camadas, s' hi atansavan noys y noyas, dotze ò tretze al menos, los més lleugers...
—¿Qu' es això? ¡Ep! ¡Aleix! ¿què teniu?
L' Aleix no havía pogut més. Fins allí havía arribat de tornada, los cabells erissats: los ulls fòra 'l cap, la veu enterbolida pe 'l plor, cridant;—¡Asistencia, senyor Jutge! ¡Lladres, lladres! ¡M' han mort la filla del meu cor!
