¿Què vol dir això de París, de Londres, de Nova York? Son Barcelonas més grans, rés més. (Llavors toca á la ciutat). De Madrid no 'n parla, perque ja ho sab: posada al mitj d'un desert, habitada per una aristocracia estèril com aquells camps y per aixáms de sangoneras grassas y sucosas mentres xuclan d' aquest gran tumor que se 'n diu Estat, y magras y despelladas, en quan se las arrenca d' allí pera llensarlas en lo plat de sal de la cessantía, no pot esser res de sá, robust y que tinga vida. Si compareguéssim allí ab unas quantas feixinas pera colocar als quatre cantons y calarhi fòch, tot cremaría com una barraca de canyas. Allò tot está corcat, desballestat, insostenible. ¡Ay si 'n traguessen lo gobern!
—¡Però en cambi, vingan aquí, mírin quín port, mírin quina Rambla, mírin quín Enxanxe, mírin quins voltants! Anèm... anèm... ¿hont ho trobarán això?—
Y 'l Sr. Benet s' extassía fent desfilar pe'ls ulls de la memoria tota aquella ciutat estimada de son cor, que per' ell no té rival.
¿D' hont naix aqueix fòch d' amor? ¿Què 'l manté?
Ni ell ho sab.
A Madrid, á París, á Londres, á Pekin, hi trobaríam també molts senyors Benets que, per no haver traspassat la pollera, servan mellor que ningú l' amor á la llòca. Tipo ridícul pe'l frivol, sempre curt de vista ab pretensions, es, lo senyor Benet la més ingènua encarnació del patriota, sagrat exemplar dels que tot ho afrontavan pel bon nòm de la terra sens miras interessadas, precursor inconscient de
