En Llorens, sens trobar un mot de defensa, se ofengué de debd, fent un moviment de cap despreciatiu, y, per tossudería no més, eixí. Sa muller se aboca á la porta pera cridarlo; mes, repensantse, dona una passa enrera, tancd y caygué altre cop en la cadira, feta una mar de dol.
En mitj' hora visqué déu anys. Allí, en aquella cadira, devant de la lira de gas qu' á mitja lum illuminava ab tristesa la blanca taula qu' havía recullit las primeras gotas de suhor ab tant de goig regaladas per la prosperitat d' aquella casa, allí, sola, trahida, despreciada per l' adorat marit, la que no havía fet més que desviures per ell, entelats los ulls pe 'l plor, veya desfilar en descoloridas imatges tots los aconteixements de sa existencia, tots los dolsos recorts de son amor, sens esma, ni alé, ni forsa pera detenirlos en conhort seu. Sa febre dava cos á escenas y personas que desfilavan devant de ella ab mirada irónica y 's desvaneixían com exhalacions. Sa imatge de petita, saltant y cullint flors sota 'ls boscos de castanyers d' Arbucias, son poble nadiu, y la de sa mare, extesa en lo llit de mort, afilat lo rostre de cera, los ulls enfonzats, las sabatas dretas, eran las únicas qu' havían passat plorant. ¿Per qué reyan la marquesa y 'l servey de sa casa? ¿Per qué reya 'l sacerdot que benehía sa boda? ¿Per qué 'ls padrins y ls sogres y tot lo acompanyament? ¿Per qué las vehinas del carrer, llurs criaturas ab lo nasset clavat al vidre, la sabatera del costat, la primera de la colla?;Per qué reyan sas fadrinas y en Llorens y la Ramona?... ¡Ah!
