sí; ¡vosaltres dos ho comprench, traydors, infames ! La mateixa perversitat que vos ha conduhit al crim, ha de fervos ridícul y digne de mofa l' estat d' una bona dona, ultratjada, escarnida, abandonada pe 'l marit; ridícula y digna de mofa la victima de vostras maldats... traydors, infames!
Y tot rumiant aixís, plena de desfici, 's removía en la cadira, plorant foch y fèl, sens perdre per això lo fil d' aquell desvari que li oprimía 'l pit y enmatzinava l' ánima.
—De vosalltres,—tornava,—de vosaltres ho comprench. Però, y la marquesa, que tant m' estimava, ¿per qué riu? ¿Per ventura vaig darli en la vida un motiu ni aixís, que li permeti aplaudir ma desgracia? ¿Y son servey, vosaltres, amichs meus...? ¿Es que potser no ho érau, que m' enganyávau?... No, no potser qu' os fassi tan crudels ma resistencia á abandonar al home estimat per la trista tara que li trobavau. Oh, no; recordèuvosen. lo us vaig escoltar, jo us vaig convèncer.—
Y la pobre Agneta anava aixís interpelant á totas las figuras d' aquella processó, recordantlashi debadas sa bona voluntat, sas simpatías, sa llealtat de sempre... Las figuras desfilavan tiessas, inmutables, envolcalladas en llur vel fantástich y descolorit, sens escoltar sos prechs ni abandonar la desgarradora rialleta. Se desfeyan en l' ayre, tornavan á passar, y tancava sempre la comitiva una parella de majors dimensions y colors més vius: en Llorens y la Ramona, aquesta cada cop més desinvolta, més provocativa.
