De sobte, s' ohi plorar una criatura, lluny, á dalt del pis. La processé s' esvahf, l' Agneta pará orella un segon, son cor glati, los ulls se li aixugaren y resplandiren serens, interrogants. Lo plor seguía, l' Agneta mira á tot son entorn.
—¡Oh, sí; es lo meu fill, so á casa meva! ¡Es lo meu fill, lo fill del meu cor; ja no estich sola!—
S' aixecá rebent, pujá en tres bots l' escala, y al unir sa boca ab la del nen, sentí recobrar tota sa fermesa perduda.
—¡Oh! ¡per tu, per tu he de vetllar sempre!—
Y li semblá haver fos en un moment tot l' amor de muller en l' amor de mare, y 's jurd, en secret, irreconciliació eterna pera lliurar á son fill del mal exemple. Més que 'l propi abandono, l' irritava lo abandono d' aquella criatura. En Llorens li aparegué com un home sense entranyas, indigne de perdó. May més, may més voldría véurel. Ella sola 's bastaría, ella sería l' escut d' aquella criatura; per ella tot lo fruyt de son treball, tota sa sanch, sa vida.
Sotmesa encara á la febre de la desesperació, no havía aclucat l' ull á la una de la matinada, quan la sobressalta 'l picaportas del carrer.
Si era ell qui trucava, venía á tirarli á terra tots sos plans; altre no podía esser, perque ¿quí sería? Son primer concell fou no moures, obligar á qui fos á trucar segona vegada. Lo cor li deya qu' era
