May, may havía estat l' Agneta tan esplèndidament hermosa com aquell día.
La ciutat, estona ha, remorejava á la claror del sol, que faixava de plata las alturas dels quarts pisos, quan la'planxadora besd una volta més á son fillet, encar adormit. Ajustá 'ls finestrons altra volta, desperta á la criadeta y se 'n ana dreturera á obrir lo portal pera endressar l' obrador y preparar la feyna del día.
Al passar per la botiga, débilment illuminada encara pels pochs raigs de claror que logravan atravessar los junts del portal, no pogué deixar de fixarse en la taula que veya la nit abans tèrbolament y en la 'cadira hont passa son desvari. Las ventallas estavan arrambadas á la paret, esperant la má d' en Llorens. Avuy las posaría ella per primera volta. L' idea de la soletat y l' abandono torná á repèndrela y, tot ensemps, se li presentá 'l perdó, la reconciliació com una vera necessitat. ¡Ah, si en Llorens ho sabés!
Obrí. La claror del carrer se vessá dins de la botiga y l' ombra llarga de duas personas sumillá l' enrajolat. La planxadora ofegá un crit de sorpresa y baixá tremolosa del dintell. Havía vist al seu marit despèndres d' una porta del vehinat y plantérseli al costat, blanch com un ciri.
L' Agneta s' arrambá al cayre interior d' una fulla de la porta, lo cap baix, la vista á terra. En Llorens mantigué sa corpulent figura plantada al llindar, entremitj dels montants que sostenifan las ventallas. Sa actitut era entre amenassant y despreciativa,
