D' una sola ullada amida á sa muller, que seguía arraulida, sens mirarlo. Y preguntá ab fingida calma:
—¿Se pot entrar?
—Llorens, ets á casa teva,—gosá á dir la planxadora, cada cop més humil y avergonyida.
En Llorens entrá, s' aturá, clavats los ulls en sa muller, y arreu no pará fins á la cuyna, qu' era al costat de la rebotiga. Mut y agitat, va séures en la primera cadira, los colzes clavats als genolls, las mans sostenint son cap, del qual acabava de caure un aixafat barret. En la lleixa del davant estavan apiladas sas eynas de carnicer: tallants y ganivetas de varias dimensions y formas. L' Agneta seguia arraulida en aquell cayre de porta, plena de confusió. Ell esperava. Un y altre refugían l'escándol. Però era evident qu' en Llorens promouría una escena forta. May l' havía vist tan trasmudat.
Lo temps passava, ni un ni altre 's removían. La Agneta sent{ impuls de cérrer y caure agenollada als peus del marit; però son orgull s' hi rebelá. Això no era perdonar, sinó demanar perdó, y la primera ofesa era ella. Tot altre pas, li feya por; la quietut de son marit era amenassadora.
Per fi, aquest reaparegué en lo brancal de la rebotiga, y al veure á l' Agneta en la mateixa actitut, avansa, la tirá d' una revolada á un altre recó y tanca 'l portal. L' Agneta 's vegé morta.
—¡Ah!—feu ell, creuhat de brassos.—La moscabalba!... la tens sort de la sort... la ho sabs que no m' agradan los escándols... ¡Y per això he tingut de passar una nit á la serena! ¡Mal llamp!...—
