En Llorens avansá, imponent, cap á sa muller; aquesta no aixecava 'ls ulls de terra, tremolant com l' anyellet al piló.
—¡La mestressa...! (Un pas més)... ¡La mestressa...! (Un altre pas y agarrantli una munyeca y sacudintli 'l bras barbarament)...¿Quí es l' amo de aquesta casa?—preguntá, serrant las dents y allargant las lletras.
—Tu, Llorens, tu,—respongué l' Agneta, gosant á plorar al moment en que sentía alleugerir la dolorosa pressió de sa munyeca.
—¿Jo? jo quan faig por, ¿eh?... (Altra estrebada dolorosa).
—Tu, tu sempre.
—¡Mala negada! Donchs no ho semblava ahir á la nit... Jo no he dormit, ¿ho sents?... lo he passat la nit rondant, com un miserable, com un perdulari, ¿ho sents?—
L' Agneta anava á caure de genolls, á besarli las petjadas per sobtat remordiment, pera implorar perdó; però en Llorens, més excitat que may, preguntá:
—¿Per culpa de quí, digas?—
L' Agneta 's redressá com si l' hagués fiblat un escorsó. Ab forta batzegada tracta de lliurar son bras pera fugir; tanta era la por que li dava 'l llansar la resposta que tenía á la punta de la llengua. Abdós brassos bregaren un instant, y aquesta lluyta brutal acaba d' ofuscar més y més á en Llorens.
—Digas: ¿per culpa de quí? Dígaho...
—¡No ho vull dir!... Déixam anar... Jo 't perdono; perdónam tu.—
