que á ésser sever ab son contrari. Lo plan trassat la nit abans quedava realisat: ja havía fet sentir sa autoritat, sa forsa, ja havía dit que sols ell duya las calsas, la frase sacramental, lo mòvil de sa calaverada, que dava ja per finida, ¿donchs qué més? ¿Per qué ferne ni memoria? Y l' infelís, en sa bona fè de obstinat cego, creya llegítim lo comportament brutal de sa acció purament instintiva, negant á sas víctimas mateixas lo dret de judicarlas y somètrelas al alambich de la rahó. ¡Quant més las paraulas, que per ell, naturalesa inculta, no tenían major importancia que la d' un vagit instintiu qualsevol! «Un hom se esbrava, no sab lo que 's diu; ¿per qué recordársen, donchs? Mirèu; son un buf, lo vent se las ha emportadas.» Ni més ni menos, lo que diu, ab no tan bona fé, la majoría dels mortals, quan per la paraula's véu compromesa.
Però l' Agneta, més acostuniada á contenirse y á vetllar per sa dignitat, com hi habitúa als esperits susceptibles tota dependencia, majorment la de servidor, mesurava accions y paraulas, y las qu' acabava de sufrir trobé que passavan de la mesura proporeionada á sas forsas. ¡Una bofetada! ¡La primera que li envilía 'l rostre! Punyidas brutals, suposicions insolents y falsas, amenassas, insults y dicteris per part del pecador, de qui havía de demanar perdó y oferir esmena!... ¡Ah, nó! aquella escena sí que mostrava tota la desigualtat de son casament. Entre ella y son marit s' havía aixecat un mur indestructible, una antipatía eterna qu' ella no sabría dominar. La galta inflada, cremosa, agravava ab lo dolor físich lo dolor moral.
